1 d’octubre: nou anys d’una gran victòria popular

Nou anys després del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya del 2017, des de la CUP volem tornar a situar una sèrie de consideracions polítiques:

L’1 d’octubre va ser una victòria de l’organització popular. Milers de persones van defensar col·legis i espais de votació, van organitzar-se als barris i als pobles i van fer possible un referèndum que l’Estat espanyol havia intentat impedir per tots els mitjans. No va ser una jornada simbòlica ni simplement una votació més ​​—cosa que alguns haurien volgut fins i tot en aquell mateix moment— sinó que va ser un exercici massiu d’autoorganització, mobilització i desobediència. Aquesta acció va transformar per sempre la política catalana i aquesta és la gran victòria de l’1 d’octubre. Això converteix aquella jornada en una experiència política de primer ordre en l’àmbit nacional però també a escala internacional.

Avui hi ha un relat que vol convertir aquella experiència de lluita en una derrota. És més que evident que l’1 d’octubre no va culminar en la consecució efectiva de la  independència nacional. També és notori que els anys posteriors han estat marcats per la repressió i la desorientació del moviment independentista. Però una cosa és constatar que aquell procés no va assolir tots els seus objectius i una altra, molt diferent, creure que l’1 d’octubre va ser una derrota. I aquesta idea, també forma part de l’estratègia per desmobilitzar i fer-nos renunciar a l’objectiu que perseguíem aleshores i seguim perseguint avui. L’1 d’octubre i tot el que va comportar abans i després demostren que allò que durant dècades semblava impossible podia convertir-se en una realitat amb organització, mobilització i capacitat de confrontació.

L’1 d’octubre va ser el resultat d’un procés d’acumulació de forces. El moviment independentista no va aparèixer del no-res el 2017: va créixer a través dels conflictes, de la mobilització, de l’organització popular i una impugnació del règim autonòmic així com des les seves estructures socials i polítiques. En aquest procés, la CUP i l’Esquerra Independentista van tenir un paper central a l’hora de posar sobre la taula la independència com una ruptura política i social i d’empènyer els límits del que era possible. La confrontació directa amb l’estat, la mobilització a través del conflicte, la desobediència institucional i popular van permetre obrir un escenari que pocs anys abans no formava part de l’horitzó polític dominant.

Es va demostrar que la qüestió nacional i les lluites socials no són camins separats. L’independentisme va tenir capacitat de créixer, ja que es va vincular amb les aspiracions de millora de les condicions de vida d’una àmplia majoria de la societat catalana. En la lluita independentista del darrer cicle, hi va confluir la voluntat col·lectiva i majoritària d’avançar cap una societat més justa, democràtica. Així, la reconstrucció d’un moviment independentista popular passa, precisament, per tornar a vincular projecte nacional i lluites populars, i per construir un projecte capaç d’interpel·lar àmplies majories socials.

Per això, nou anys després, l’1 d’octubre continua sent una data que cal reivindicar i comprendre. No perquè n’hi hagi prou amb recordar el que vam fer, sinó perquè aquella jornada i tot allò que la va fer possible van deixar una evidència irrefutable: els grans canvis no arriben només a través de les institucions, sinó quan existeix capacitat d’organització, mobilització i confrontació sostinguda. L’1 d’octubre va obrir un camí que després no es va poder culminar. Però del seu llegat, tant dels seus encerts com de les seves flaqueses, en podem extreure coordenades que avui poden guiar la tasca imprescindible de reconstruir un independentisme popular guanyador.