Per poder-hi viure, també cal poder-hi respirar

Aquest juliol, la Plana de Vic ha encadenat una desena de dies amb avisos per nivells elevats d’ozó troposfèric. El dia 7, les estacions de Vic i Tona van arribar als 220 μg/m³, acostant-se al llindar d’alerta. No parlem d’una dada abstracta: parlem de criatures, gent gran, embarassades i persones amb malalties respiratòries o cardiovasculars que han de limitar l’activitat a l’aire lliure perquè respirar pot perjudicar la seva salut.

En aquest context, el Consell Comarcal d’Osona ha aprovat definitivament un Pla de Millora de la Qualitat de l’Aire amb vigència fins al 2035. Trenta-quatre mesures, molts anuncis i una contradicció difícil d’explicar: primer s’aprova el pla i després es demanarà a la Generalitat un tècnic que pugui fer-ne el seguiment.

La CUP va ser l’única força que hi va votar en contra. No perquè no sigui urgent actuar, sinó precisament perquè ho és massa per conformar-nos amb un document que no garanteix que les mesures s’executin.

La resposta a les al·legacions acceptava incorporar actuacions concretes per a les Zones de Baixes Emissions de Vic i Manlleu. Però aquestes fitxes no apareixen al document definitiu. També es plantegen possibles restriccions als vehicles pesants a la C-17 i la C-25 sense estudis que n’acreditin prou l’impacte, es dilueix el suport als protocols municipals davant episodis de contaminació i es descarta una trituradora supramunicipal que permetria tractar les restes vegetals sobre el terreny i evitar-ne la crema.

No són errors menors. Són l’exemple d’una manera de governar que coneixem massa bé: aprovar plans amb grans objectius, però sense pressupost, personal, calendari, responsabilitats ni mecanismes de control suficients. Plans que serveixen per afirmar que s’està actuant, encara que les causes del problema continuïn intactes.

A Osona, parlar de qualitat de l’aire també obliga a parlar del model ramader intensiu. La resposta a les al·legacions reconeix que reduir la cabana porcina permetria atacar d’arrel les emissions d’amoníac, però ho deixa fora de l’abast del pla. Al mateix temps, es continua presentant el biogàs com una solució, tot i el risc que es converteixi en una nova justificació per mantenir o ampliar un model basat en centenars de milers de porcs i una concentració insostenible de purins.

La tecnologia pot ajudar, però no substituirà mai la política. Si les plantes de biogàs serveixen per perpetuar el mateix model productiu, no resoldrem el problema: només li canviarem el nom.

Millorar l’aire exigeix mesures verificables: un tècnic dedicat exclusivament al desplegament del pla, una xarxa de mesurament representativa, protocols municipals efectius, calendari i pressupost per a cada actuació, participació de les entitats ambientals i una Taula de Qualitat de l’Aire amb capacitat real de seguiment. També exigeix reforçar el transport públic, reduir el trànsit, protegir la població més vulnerable i transformar el model agroindustrial.

El cas d’Osona no és una excepció. Arreu dels Països Catalans, la contaminació és conseqüència d’un model que posa la mobilitat privada, els grans interessos econòmics i la producció intensiva per davant de la salut col·lectiva. Per això, la qualitat de l’aire és també un conflicte polític: decidir qui assumeix els costos i quins interessos estem disposades a confrontar.

La CUP no vota contra millorar l’aire. Vota contra convertir una emergència sanitària en un pla de paper. Per poder-hi viure, també cal poder-hi respirar. I això no s’aconsegueix acumulant documents, sinó transformant les condicions materials de vida dels nostres pobles i ciutats.