L’únic futur comença ara i aquí

El Debat de Política General arriba enguany marcat per una emergència social i de l’habitatge que ja no admet eufemismes. L’Olga, veïna de Santa Eulàlia, a l’Hospitalet, es va llevar la vida cinc mesos després de ser desnonada del pis on havia viscut vint anys amb les seves filles. Un desnonament implacable executat per una propietat que ha mostrat una crueltat absoluta en rebutjar qualsevol via de negociació o acord humanitari. Darrere de cada desnonament hi ha lloguers abusius que s’emporten més de mig sou, fons voltor i fons d’inversió que compren blocs sencers, i una especulació ferotge que converteix un dret fonamental en un negoci especulatiu. A l’arrel d’aquesta realitat, però, hi ha responsables polítics i la inacció còmplice dels governs socialistes incapaços de fer polítiques per blindar el dret a un habitatge digne que protegeixi les persones.

El govern d’Illa es vanta de ser un bon gestor, de ser garant de la prosperitat compartida i de la pacificació del país. Però el que en realitat ens proposa és domesticació. Ens ensenya a no demanar, a acceptar l’espera i a donar per impossible allò que en qualsevol país seria normal: trens que arribin a l’hora, llistes d’espera raonables, aules climatitzades, un lloguer que no representi mig sou, etc. Un govern que viu de comparar-se amb la dreta i l’extrema dreta pot semblar el mal menor, però ser el menys dolent no el fa el més bo. Presumir de prosperitat compartida mentre la gent treballa per ser pobre és parlar del cel a qui no pot aixecar la mirada de terra. Compartida amb qui? Amb la banca, amb les grans elèctriques, amb les cadenes de distribució que han fet beneficis rècord mentre la cistella de la compra s’encaria?

La CUP arriba al debat amb una convicció molt clara: presentar 22 propostes de resolució aterrades al moment present i amb un impacte immediat en la vida de la majoria social. Les propostes es basen en cinc eixos: habitatge; construcció nacional, llengua i cultura; serveis públics; model productiu i ecologisme; i drets civils, antimilitarisme i internacionalisme.

Habitatge, contra l’especulació. Declarar de manera immediata les vuit vegueries com a zones de mercat residencial tensionat. Aprovar en dos mesos la llei contra els usos especulatius del sòl i l’habitatge, que ha d’incloure:

• La prohibició del flipping, és a dir, comprar un habitatge (normalment degradat o per sota del preu de mercat), reformar-lo ràpidament i revendre’l en un període molt curt de temps per obtenir un benefici econòmic immediat;
• L’obligació que tot habitatge adquirit sigui residència habitual;
• L’obligació, per a qui compri blocs sencers, d’oferir contracte de lloguer a la població resident.

Habitatge, per protegir les persones. Aprovar en sis mesos una Llei d’arrendaments urbans catalana, amb:

• Contractes indefinits per defecte i baixada generalitzada dels preus del lloguer;
• Prohibició efectiva dels desnonaments sense una alternativa residencial adequada i permanent, i sense antiavalots ni ARRO;
• Reconeixement del sindicalisme d’habitatge com a interlocutor.
• Que en dos anys el 40% del parc d’habitatge tingui protecció pública i quedi fora de les dinàmiques especulatives.

Llengua i cultura, pal de paller del país. Aprovar abans de final d’any l’Estratègia Nacional d’Accés a la Llengua, amb formació gratuïta sense llistes d’espera i formació lingüística a les empreses. Posar fi al bilingüisme per defecte a l’Administració. I fer de la cultura un dret real:

• Una T-Cultura gratuïta el 2027 que doni accés a un nombre d’espectacles, activitats i equipaments que rebin finançament de la Generalitat;
• Un pla pilot de Jornal Cultural per a un mínim de 3.500 artistes i professionals;
• El 2% del pressupost per a cultura, prioritzant la cultura popular i de base.

Serveis públics que funcionin. Una escola bressol pública i universal: executar el mapa de places públiques amb calendari i pressupost, sense nous concerts. La Generalitat ha d’assumir el cost real del servei perquè no el paguin ni els ajuntaments ni les famílies. A més, com a mínim el 80% de cada increment de la despesa educativa ha d’anar a l’escola pública. Avançar en una sanitat 100% pública, de provisió i gestió pública, recuperant progressivament tots aquells serveis externalitzats i privatitzats. I completar el Pla CURA per tal que garanteixi l’accés efectiu als serveis i suports que necessiten les persones de totes les edats, incloses les persones amb discapacitat.

Un model productiu al servei de la vida. Garantir una cistella bàsica d’aliments saludables i de proximitat que no superi el 15% de la renda mitjana. Es faria a través d’una Xarxa d’Alimentació Catalana pública, amb supermercats públics i una distribuïdora mixta amb cooperatives i pagesia, finançada amb una taxa sobre els beneficis de les grans distribuïdores. Iniciar en sis mesos la prova pilot de la Renda Bàsica Universal. I dir prou als macroprojectes que trinxen el territori: aturar l’ampliació de l’aeroport del Prat i la gigafactoria d’IA de Móra la Nova, on la Generalitat té un 1% i el control és en mans d’ACS de Florentino Pérez, Telefónica, Nvidia, etc.

Un país de pau. Aprovar abans de final d’any el Pla director País de Pau amb pressupost suficient. Aturar el suport públic a la indústria militar, començant pel programa de tecnologies duals d’ACCIÓ, i destinar aquests recursos a la conversió industrial cap a sectors civils i socialment necessaris. Cada euro que va a les armes és un euro que no va a l’habitatge ni a l’escola. Cada euro que va a la guerra és un euro que genera sofriment i mort. Promoure una política exterior que giri entorn de la solidaritat internacionalista, el multilateralisme, l’antimilitarisme i l’autodeterminació dels pobles com a pilars de la pau i la justícia globals. Cal posar fi a la situació de genocidi i apartheid que viu el poble palestí, cal acabar amb l’ocupació del Sàhara Occidental i posar fi al bloqueig inhumà que sofreix Cuba des de fa dècades. 

És possible que moltes d’aquestes propostes es titllin d’impossibles, però només cal mirar enrere per veure que sovint les propostes de la CUP s’acaben fent realitat. L’empresa pública d’energia, la fi dels concerts a les escoles que segreguen per sexe, la renda bàsica universal, la banca pública i la recuperació d’Aigües Ter-Llobregat van ser propostes de la CUP rebudes amb escepticisme, però que avui formen part de l’agenda del Govern. Sovint ens acaben donant la raó i, per tant, la pregunta que ens plantegem ara és: quant de temps i quant patiment ens costarà l’espera?

Finalment, cal recordar que cap d’aquestes conquestes arriba des d’un despatx. Son el resultat de la feina incansable de la gent organitzada. Són els sindicats d’habitatge que aturen desnonaments, els veïns que reclamen justícia per l’Olga, els milers de persones que van omplir els carrers per la Maricarmen i els pobles que defensen el seu territori i el dret a decidir el futur del seu país. El conflicte social és el motor que fa avançar els drets fonamentals. Les victòries de la gent són les victòries de la CUP, i hi serem allà on calgui per fer-les possibles.

La CUP no demana l’impossible, demana el mínim per viure una vida digna, una vida que valgui la pena ser viscuda. I aquest futur no s’espera, comença ara i aquí.